Diversitat, tolerància i conflictes

Les diversitats que l’alumnat pot mostrar són moltes. Algunes són molt manifestes, com les físiques. Crec que fins aquí no hi ha res de nou, perquè són ben evidents. Després, podem comprovar les diferències actitudinals i conductuals de l’alumnat, que són les que en realitat plantegen dificultats al professorat. Això vol dir que el professorat ha hagut de canviar de rol acadèmic, havent d’exercir tasques sovint oblidades com les de líder, expert, comunicador i dinamitzador. És allò que se’ns demana en uns moments de dificultats i crisis de tota mena: separacions de parelles, angoixes, pèrdua d’identitat, globalitzacions, etc.

I si parlem de la convivència d’alumnat amb diferents nivells d’aprenentatge assolits, veurem unes grans diferències entre l’esmentat alumnat. Les classes magistrals ja han passat a millor vida, almenys pel que fa a l’educació secundària obligatòria (ESO), on l’activitat i el protagonisme anava a càrrec del professorat. Però ara ens trobem en una gran diversitat, i el professorat s’ha d’espavilar per tirar endavant tota la problemàtica que això comporta. Quan l’esmentada diversitat es refereix a la convivència amb alumnes que presenten greus problemes de fracàs escolar, problemàtiques socials i fins i tot trastorns psicològics, hem de ser conscients que el marc de la diversitat es complica d’una manera extraordinària. Ara, més que mai, el professorat ha de mantenir el control de la situació. Les recriminacions que es facin en públic poden derivar en una conducta negativa.

El professorat ha d’establir –o almenys ho ha de procurar– un pont de diàleg/comunicació, perquè –i d’això no en tinc cap mena de dubte– poden veure el seu centre educatiu com un referent de fracàs, d’avorriment i, en el millor dels casos, d’indiferència. I hem de tenir molt clar que nosaltres, el professorat, no hi tindrem gaire res a fer, si les famílies no col·laboren des de les seves llars respectives, almenys en la part que els pertoca...